Etiquetes

divendres, 19 de gener de 2018

BUROFAX BOMBA


Estan esclatant a casa de llogaters de totes les edats i estatus econòmic. La propietat anuncia a través d'aquest document la imminent renovació del contracte de lloguer i que l'import mensual a pagar a partir d'aquest moment, serà del 30, 40, 50 o 100% més del que hi havia fins ara. En el cas de no estar d'acord, l'inquilí té un termini de 30 dies per deixar lliure l'habitatge.

Així estan les coses. Algun personatge rellevant (ex-ministre, amb ex-càrrecs importants en estaments financers europeus i en bancs de gran dimensió) diria, segurament, "..es el mercado, amigo". De fet ha utilitzat fa pocs dies aquesta frase mentre se'l jutjava per un dels molts presumptes delictes en què està involucrat.

Avui són molts que no poden fer front a aquesta mena de pujades. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen amb sous o pensions insuficients per afrontar les despeses indispensables per sobreviure. Les pujades en els rebuts de la llum, el gas i l'aigua van deixant cada vegada menys diferencial pel menjar, i altres despeses bàsiques.

Fa uns dies escoltava a Catalunya Ràdio uns col·lectius que s'estan organitzant per lluitar contra l'especulació salvatge que afecta el tema de l' habitatge. Van donar entrada a una trucada en directe d'una senyora, pensionista de 80 anys, que ha rebut el maleit burofax. Està pagant ara 700 euros, quantitat que ja és el límit que ella es pot permetre. La propera mensualitat, li anuncien que serà de 1.400 euros. Si no l' assumeix, 30 dies i al carrer. Per la seva edat cap banc li deixa diners ni cap agència li lloga un pis perquè ara exigeixen que l'import del lloguer no superi el 35 o el 40 per cent dels ingressos fixos de la persona. Brutal.

Contractes de lloguer de tres anys de durada (implantats pel govern per afavorir els bancs després de l'esclat de la bombolla immobiliària que ja veien que el parc d'habitatges que expropiarien haurien de ser, majoritàriament, destinats al lloguer), feines precàries, sous i pensions baixos o congelats, increment del cost de la vida en general, fons voltors que compren edificis sencers per fer fora als llogaters antics i posar uns preus inassequibles per la majoria de la gent, via lliure per qui vulgui especular amb el seu pis o pisos. Impressionant i vergonyós.

La gent que treballa per revertir aquesta situació plantejarà canvis legislatius per evitar situacions tan cruels com les que s'estan donant ara mateix. Va per llarg. Ja sabem amb la velocitat i interès amb què treballen els polítics, sobretot aquells que estan en política per gaudir de bons recursos i privilegis per a ells, per davant de qualsevol altra cosa.

D'una banda, els que pateixen aquesta situació inhumana, d'altra, la lluita per les poltrones. Vergonya... Nostra també.

dimecres, 17 de gener de 2018

"LA MISÈRIA NECESÀRIA, DIUEN, DE TANTA GENT..."

Foto continguda en el reportatge publicat per El Periódico de Catalunya fa uns dies. 

Barcelona, plaça de les Glòries, a dues passes de la Sagrada Família, del Teatre Nacional, de l'Auditori, de la Gran Via saturada de cotxes...

Allà mateix us trobareu amb la misèria econòmica suportada per persones que per sobreviure venen el que troben remenant entre les escombraries.

Són centenars. Aneu-hi qualsevol diumenge al matí. Les sensacions que sentireu seran, segurament, potents. Davant la misèria a més de la reacció instintiva de molta gent d'evitar apropar-s'hi ja sigui per por, racisme, menyspreu, etc. venen al cap immediatament dotzenes de preguntes sense resposta.

És inevitable la misèria? Si no es procura pels més maltractats per la vida per part dels poders polítics, econòmics i socials, que s'omplen la boca amb allò de què treballaran per aconseguir el benestar de tots els ciutadans sense distinció i pensant sobretot en els més febles, quin sentit té tot plegat?

Segur que és molt difícil organitzar la societat en què vivim d'una altra manera, però, realment s'intenta?

Si es pensa que es podria pal·liar la situació repartint la riquesa, anem llestos. Qui té molts diners en vol més per a ell i no deixa que ningú pretengui posar-li la mà a la butxaca per llevar-li ni un sol euro, i, avui en dia, si algun govern ho planteja, s'emporten els seus diners a paradisos fiscals fora del país. El que no en té tants de calés, però en té, tampoc està disposat a repartir o compartir res i si es canvien les prioritats pressupostàries, els que deixen de rebre en benefici d'uns altres s'emprenyaran fins a trencar les cartes.

Total que es deixen les coses com estan. Els que podem viure dignament, taquem els ulls davant la misèria "inevitable". Els fem invisibles. Ningú o gairebé ningú en parla. Els temes principals són el futbol, els escons, les sèries, el twitter i alguns programes de televisió.

"Què Déu hi faci més que nosaltres" què diuen alguns... o què?

Si també voleu llegir el reportatge publicat a l'esmentat diari sobre aquest mercat de la misèria, feu  CLIK

dissabte, 13 de gener de 2018

EL PLAER DE LLEGIR BALLARÍN



"El desert és vari i contrastat. Amb menys d'una hora saltes de la fornal al fred de la nit, amb un sol pas saltes de l'esclat de la llum a una ombra gairebé negra. Hi ha un canvi constant d'horitzons i de ritmes, entre les ones modelades de les dunes, els cantells vius dels trencs, les codineres, els codalars i les rases. En la sorra fina i alada hi ha algun pallet cisellat com una rosa pel vent i la sorra. El desert és un tramat de venes sorrenques que es van lligant fins a amples llits de sorral, entre codines rompudes.

A més és perceptible. La xardor, l'encegament de la llum, la remor lleugera de l'oreig, l'olor de sorra calenta, el gust de sol a la boca. El desert té certa cosa de bèstia viva i expressiva.

Encara no és ben bé això. El desert és, sobretot, immensament únic. No té la polifonia de Queralt, on cada branca és una veu i les muntanyes l'orquestra. El desert és una melodia única, gran, allargada, quieta i calenta. Com el gregorià o els moments més densos de la missa copta. El desert és la naturalesa que s'ha agenollat extàtica. L'oració contemplativa de la matèria"

Aquest petit fragment del llibre de Maria Teresa Pous i Mas "Mossèn Ballarín, Retrat d'una Vida", agafat a l'atzar entre les dotzenes dels textos escrits per Ballarín que aporta aquest llibre, és una mostra de l'estil literari d'aquest home singular.

Parli del que parli, les seves descripcions són plenes d'imatges vibrants. Paisatges, Història, Filosofia, Religió, Sentiments... tot plegat, llegir-lo constitueix un gran plaer pels sentits i l'intel·lecte.

Fotografia obtinguda a la xarxa

dilluns, 8 de gener de 2018

TEATRE; ESTUDIO UNO; RETROBAMENT



Fa uns dies vaig descobrir que estan penjades a You Tube les gairebé dues-centes obres que va emetre TVE fa ja una pila d'anys i que a tanta gent ens trobava, com un clau, cada setmana, seguts davant aquelles teles en blanc i negre per gaudir d'obres teatrals de tots els gèneres i autors.

Amb motiu de la mort de Pedro Osinaga la setmana passada, com homenatge a ell, últim sobrevivent dels "Doce hombres sin Piedad" que es va emetre l'any 1973 dintre d'aquest enyorat espai televisiu i també al conjunt dels onze actors restants, penjo, a continuació, l'obra sencera.

Aquest era el repartiment, que sota la direcció de Gustavo Pérez Puig, van assolir un èxit memorable:

Jesús Puente , Pedro Osinaga , José Bódalo , Luis Prendes, Manuel Alexandre, Antonio Casal,Sancho Gracia, José María Rodero, Carlos Lemos, Ismael Merlo, Fernando Delgado i Rafael Alonso.

A pesar de les deficiències relatives a la qualitat de la imatge, val la pena veure aquesta i moltes dotzenes més de les obres que estan ara a la nostra disposició gràcies a internet.


 

dimecres, 3 de gener de 2018

HABILITAT, ENERGIA, IL-LUSIÓ




Contemplar al meu nét jugant al futbol, en aquests moments, em produeix una gran satisfacció veient com gaudeix, l'energia que gasta i, sobretot, el fair play que hi ha en els partits de competició en els que juga. Aprenent a guanyar i a perdre en un ambient de respecte entre tots els jugadors, els entrenadors i els familiars que van a veure'ls.

Em pregunto perquè no ha de ser sempre així. Ara, l'Albert només té 8 anys, però... quan de vegades veig o sento en els mitjans els espectacles lamentables que es produeixen sovint en partits de nanos més grans on hi ha insults i batusses, em preocupo i em pregunto com és possible que com a societat no siguem capaços d'evitar-ho.

dissabte, 30 de desembre de 2017

PENSANT EN L'ANY NOU




Primer, cal seguir la bonica tradició de desitjar a tothom que ens és proper que l'any que estrenarem sigui un bon any. Salut, amor, alegria i calerons per poder viure dignament. Això és el que vull per parents, amics i coneguts i també pels que ara mateix esteu llegint aquestes ratlles.

Segon: Manifestar un propòsit tal com se sol fer quan comença un nou any: procurar no fer-se"mala sang".

Aquesta expressió la trobo molt encertada per referir-se al malestar físic que produeixen les situacions d'irritabilitat. La sang, si la fem malbé, ens pot posar malalts.

Moltes són les coses que ens poden arribar a irritar i més en aquests temps on són multitud els "irritadors" que des de qualsevol mitjà i a través de l'insult, el menyspreu, la mentida i altres armes destructives volen només provocar ràbia i neguit en els altres, qui sap si amb la malsana intenció de què acabem a bufetades.

Doncs bé, protecció màxima davant d'aquests personatges. Ni cas. Allunyar-nos tant com sigui possible i apropar-nos i escoltar la bona gent que ni hi ha i molta.

Tercer, i sobre el pas del temps, qüestió més que adient per pensar-hi aquests dies, em permeto reproduir dues ratlles de la novel-la "L'inici del capvespre" de l'admirada Júlia Costa:

"El temps passa, la veritat fuig i cada persona es construeix una història a mida, que sigui capaç de suportar. I també els pobles, les pàtries, imaginen els mites, justifiquen les derrotes, glorifiquen les absurdes victòries, esborren les injustícies"

Chapeau, Júlia.

divendres, 29 de desembre de 2017

ENS PENGEN LA "LLUFA" ELS 365 DIES DE L'ANY


Ahir va ser el dia "oficial" dels innocents. Jo crec que cada dia és el dia dels innocents.

M'imagino milions de persones d'arreu amb una gran "llufa" a l'esquena o amb moltes de més petites. Molts, però les porten de gust perquè se les han deixat penjar; altres víctimes de la bona fe estan enfadats i hi ha els que creuen que no la porten i van pel món tots convençuts que els ximples són els altres.

Qui va penjant llufes a tort i a dret? La llista és llarga, però vet aquí una petita mostra:

Els polítics, en general; els mitjans de comunicació, la publicitat, els bancs, hisenda; els "gurús" de tota mena ...

Algunes llufes són gairebé impossibles d'evitar. D'altres sí que ens en podem escapolir. Només cal esforçar-se a pensar, evitar els "llufaires" o plantar-los cara.

dilluns, 18 de desembre de 2017

"EL HOMBRE ES FUEGO, LA MUJER ESTOPA, VIENE EL DIABLO Y SOPLA"


Sexe i dimoni. Aquest refrany el deia la meva iaia a casa quan es parlava d'alguna parella que havia fet "Pasqua abans de Rams". Una manera de dir: "Ja se sap. Aixó ha passat, passa i passarà sempre donada la naturalesa humana".

Aquests dies, l'allau de notícies relacionades amb assetjaments sexuals i el que ha dit el Papa de Roma sobre la identitat del dimoni, ha provocat que em vingués al cap el refrany esmentat.

Sobre el dimoni, aquestes són algunes de les coses que acaba de dir el Papa:

"Con el diablo no se puede hablar. Si empiezas a hablar con él, estás perdido, es más inteligente que nosotros, te abate y te hace un lío en la cabeza...

"El diablo es uno de nuestros conocidos"

"El diablo, tiene nombre y apellidos y entra en nuestras casas, indicó.

"Es educado, charlatán y pesado".


Impossible que no es disparin imatges virtuals imaginant un senyor educat bufant entre un home i una dona provocant que s'emboliquin. Impossible no pensar en les dotzenes de persones conegudes, de tots els àmbits, que són educades, xerraires i pesades com a portadores del mal: capellans, advocats, agents d'assegurances, financers, metges, taxistes...potser jo mateix...

En fi, que una vegada més, l'Esglèsia mostra la seva capacitat de provocar. En alguns la sorpresa respectuosa i en altres la sàtira més descarnada.

Sobre la fogositat de l'home i la combustibilitat de la dona, que cada un pensi el que vulgui.