Etiquetes

dijous, 22 de juny de 2017

PARAULES, PARAULES, PARAULES


Cada dia es parla de la misèria i la fam que hi ha al món, de les guerres, dels refugiats.

Aquí, al primer món en parlem molt d'això. Tertúlies, articles, programes, bla bla bla. 

També hi ha persones i organitzacions que parlen poc i treballen molt i molt durament per millorar la situació. Per a ells tota l'admiració, la gratitud i el reconeixement més gran.

Repassant coses publicades a la premsa farà ara dos anys, he retrobat aquests dos grans "anuncis". Un del Vaticà sobre els refugiats i l'altra de l'ONU sobre la fam i la pobresa. Dues autoritats "premium"; la primera en l'àmbit religiós i la segona en l'àmbit polític. 

A punt d'entrar a la segona meitat del 2017, tots sabem que ni el que va dir el Papa ni el que va dir l'ONU s'ha produït i el que és pitjor, segurament no es produirà ni a curt ni a mitjà termini.

Setembre de 2015:

"El papa Francesc va fer una crida ahir que “cada parròquia” d’Europa aculli una família de refugiats, i va anunciar que les primeres a fer-ho seran les dues del Vaticà. “Davant la tragèdia de desenes de milers de refugiats que fugen de la guerra i de la fam i que han emprès el camí cap a l’esperança, l’Evangeli ens crida, ens demana ser a prop dels més febles i abandonats”, va recordar durant la pregària de l’àngelus.

En aquest punt, i davant la proximitat del Jubileu de la Misericòrdia, el Papa va llançar una “crida a les parròquies, les comunitats religioses, els monestirs i els santuaris de tot Europa perquè expressin la concreció de l’Evangeli i acullin una família de refugiats”. Es tracta, va explicar, d’“un gest concret” que haurien de fer totes les parròquies. “Començant per les de la meva diòcesi de Roma”, va dir. Per això, es va dirigir als bisbes d’Europa, perquè les seves diòcesis donin suport a la seva crida."



Setembre 2015

"Eradicar la pobresa i la fam: objectius mundials per al 2030

L'ONU aprova 17 noves metes per combatre les desigualtats al planeta

Quan arrencava el segle XXI, l’ONU va impulsar 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Entre altres coses, proposaven reduir a la meitat la pobresa extrema i la fam l’any 2015. Esgotat el termini, la majoria de les fites han quedat a mig camí. Ara el món es compromet amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. Les noves metes s’han estat negociant en un procés obert de tres anys, apel·len a tots els països (no només als pobres) i posen èmfasi en les qüestions mediambientals. Una agenda mundial per al 2030 que compromet a tothom per construir un món millor."

La llista de referències que constaten les mentides que es diuen cada moment per part de personalitatst i institucions que porten l'etiqueta d'honorables, responsables, veritables, excel·lentíssims, reverendíssims, etc. etc. es faria inacabable i molt pesada, a més de deixar-nos la moral per terra, si és que encara no la tenim.

divendres, 16 de juny de 2017

S.O.S, FOC !!!!


Més de quaranta anys vinculat professionalment al món dels incendis en l'àmbit d'una companyia asseguradora, fan que davant d'una desgràcia com la que acaba de passar a Londres en un gran edifici d'apartaments, la part del cervell que guarda les experiències viscudes a la feina, s'activi.

Penso en les possibles causes, les mesures de prevenció, els materials que configuraven el revestiment de l'edifici, la velocitat de propagació, les portes tallafocs, les sortides d'emergència, etc. etc.

Són moltes les qüestions que influeixen en un incendi i si s'ajunten uns quants factors negatius, una petita flama pot esdevenir una tragèdia.

Per aquestes raons professionals vaig viure d'aprop incendis molt destructius  de diverses fàbriques, tallers, magatzems i el d'habitatges de tota mena. Alguns provocats intencionadament, altres per negligències i altres fortuïts.

Em surt avui fer unes quantes recomanacions de cara als focs domèstics. D'aquests n'he tractat molts i alguns es podien haver evitat i altres minimitzat les conseqüències.

A vegades un foc que comença a la cuina quan s'inflama l'oli d'una paella acaba amb la destrucció total de l'habitatge.

Tenint en compte la quantitat de material combustible que tenim a casa (plàstics,fusta, roba, paper,  etc) és recomanable:
  • Mantenir un cert ordre i vigilar l'estat de la instal·lació elèctrica. 
  • No carregar en un mateix endoll una quantitat excessiva d'aparells. Es pot escalfar el cablejat i provocar un incendi per curtcircuit.
  • Tenir instal·lats els dispositius corresponents que tallen el corrent i eviten descàrregues perilloses per les persones.
  • Tenir un extintor en condicions el més a prop possible. A la cuina, per exemple i si vivim en un edifici de pisos, posar a cada replà un bon extintor industrial al qual pugui accedir-hi qualsevol veí del replà que el necessiti.
  • Informar-se una mica sobre com reaccionar en cas d'incendi:
  1. Trucar al telèfon d'emergències 112.
  2. Tallar el corrent elèctric i l'entrada de gas.
  3. Si és possible, retirar els productes combustibles o inflamables propers al foc.
  4. Intentar apagar el foc només si és petit i es pot controlar.
Si intenta apagar-ho, ha de situar-se entre el foc i la via de fuita.

No utilitzar aigua en els següents casos:
  • Quan hi estiguin implicades instal·lacions elèctriques.
  • Quan l'incendi és de líquids inflamables (oli, gasolina, etc.)
.Si no pot apagar-lo, no corri riscos inútils, busqui un lloc segur i abandoni la zona.

– En abandonar el lloc incendiat:
  • Tanqui les portes en sortir.
  • Gategi si hi hagués fum.
No utilitzi els ascensors com a via d'evacuació.
Si l'escala està plena de fum mantingui's en el seu habitatge.

En cas de no poder abandonar l'habitatge pel foc:
  • Tanqui's en una habitació.
  • Tapi les ranures de la porta, preferiblement amb draps mullats per evitar que entri fum.
  • Faci's veure per la finestra.
Si s'incendia la seva roba, no corri. Tiri's a terra i rodi sobre si mateix.
  • – Igualment, si observa a algú a qui se li ha pres la roba, posi'l a terra i cobreixi'l amb una manta o similar gran i estrenyi fins a extingir les flames.
  • – Si s'incendia el cabell, cal tapar el cap ràpidament amb un drap humit.

divendres, 9 de juny de 2017

"BUSINESS IS BUSINESS"; "LA PELA ÉS LA PELA"; "TODO POR LA PASTA"...


Parlo de l'especulació immobiliària a Barcelona.

Quan tot val per enriquir-se ràpidament i sense esforç i arriba al mercat especulatiu l'habitatge bàsic, el que necessita la gent per viure, passen coses dramàtiques. No parlo de les mansions luxoses ni de les segones residències. Parlo dels pisos de 50 a 90 metres quadrats que són els que necessiten la gran majoria de la gent treballadora per viure.

Des dels fons immobiliaris anomenats "voltors", passant per les agències immobiliàries i els especuladors individuals "conversos" que tenen un pis "bàsic" i actuen sense escrúpols per guanyar molts diners, tots va contra els llogaters que a causa de com està anant tot, es veuen obligats a deixar el pis perquè no els hi renoven el contracte o els hi demanen unes quantitats inassumibles per la seva economia.

Pisos que passen a ser "turístics", inversors que compren edificis sencers i expulsen als llogaters per vendre'l o llogar-lo a preus astronòmics i els petits propietaris de pisos normals que s'aprofiten d'aquesta situació per pujar el lloguer dels seus llogaters de sempre fins a obligar-los a marxar.

Ningú pot fer res? Les lleis del "mercat" passen per sobre de drets humans i de constitucions? El dret a un habitatge digne ja no té valedors dins dels representants polítics que diuen defensar la gent?
On són les lleis que impedeixin negociar sense límits amb un bé de primera necessitat com és l'habitatge?

Veig amb preocupació la societat que estem creant i tolerant. Una societat només per a gent amb força calés. Els altres aniran ocupant els racons més allunyats, menys dotats de serveis, menys bonics. Parlo de pensionistes, de milers i milers d'assalariats d'última generació, d'aquests que si guanyen una mica més de mil euros els hi diuen que s'han de donar per satisfets...parlo de Barcelona ara i avui.

Reprodueixo una informació publicada per la premsa fa un parell de mesos sobre la mecànica del que estic parlant:

"Així funciona l'especulació immobiliària a Barcelona:

Les pràctiques que propicien la bombolla dels lloguers a la capital catalana.
Els inversors els criden "passades". I constitueixen una manera ràpida de guanyar molts diners invertint relativament poc. Una passada significa donar la paga i senyal d'un bloc sencer de pisos i vendre-ho als pocs mesos per un valor molt superior sense ni tan sols haver materialitzat la compravenda. "Els blocs de pisos passen per tres o quatre mans abans d'arribar a l'inversor final o a la persona que ho lloga definitivament", relata al Huffington Post un inversor immobiliari que ha accedit a comentar la situació de manera anònima.

No hi ha xifres exactes, però diversos estudis apunten que els lloguers a Barcelona s'han encarit al voltant del 10% en els últims sis mesos, una xifra que augmenta en alguns districtes. Segons el portal Idealista, els preus han superat en un 15% el topall al que van arribar en 2007, abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi econòmica. A l'Ajuntament apunten que l'especulació és un dels motius que ha portat a la situació actual, però no l'únic. "Hi ha més demanda que ofereix, el turisme i els estudiants que s'instal·len a Barcelona augmenten constantment i la majoria de barcelonins no poden accedir a un crèdit per comprar-se un habitatge", opina una portaveu del Departament d'Habitatge. "A tot això cal sumar-li que la ciutat no pot créixer més perquè està envoltada de mar i de muntanya".

El resultat són lloguers inassumibles per a la majoria de barcelonins: 1500 euros per un pis de 50 m2 a Sant Antoni, un estudi de 30 m2 a 1200 euros en La Barceloneta, 1.700 euros per 80 m2 en Gracia... I un reguero de veïns que abandonen els seus barris de tota la vida davant la impossibilitat de permetre's aquests preus.

"Jo compro un edifici, per exemple, per 2 milions d'euros", continua l'inversor immobiliari. "Però en la compravenda faig un contracte d'arres i abonament només 200.000 euros com a paga i senyal". L'inversor disposa llavors d'uns mesos fins a materialitzar la compravenda i pagar el seu import total. Durant aquest temps s'encarregarà de "solucionar problemes" o, la qual cosa és el mateix, tirar a tots els veïns de l'edifici. Els oferirà uns pocs milers d'euros a canvi de no acabar el seu contracte o bé els augmentarà en gran manera el lloguer al moment de renovar. "Als sis mesos, quan ja està buit, ho torno a vendre per 2,6 milions".
L'inversor assegura que aquest cicle es repeteix tres o quatre vegades fins que el pis arriba a l'arrendatari final. El primer especulador s'encarrega de trobar el bloc i revendre-ho sense amb prou feines tocar gens. El segon es dedica a buidar-ho d'inquilins. El tercer ho arregla i una cambra ho compra finalment per llogar-ho. Pel camí, el lloguer d'un pis pot haver-se encarit fins al 100% del seu valor.

"Els que realment guanyen diners amb les passades són els que s'encarreguen de solucionar problemes", continua l'inversor mentre pren una cervesa en un bar del barri de Gràcia. "Treure indefinits o okupes, expulsar gent que no paga, fer una divisió horitzontal... amb aquestes accions és quan un bloc augmenta de valor de la nit al dia. Més enllà del fet de ser el primer que ho troba, clar". Segons aquesta persona, els inversors especialitzats busquen precisament blocs amb veïns dins o situacions similars perquè són més barats i poden generar-los una major rendibilitat.

El tipus de contracte que tinguin els inquilins del bloc, la seva edat i les seves condicions socioeconòmiques determinaran el benefici que poden obtenir amb la passada. "Són pures matemàtiques", assenyala l'entrevistat. Si hi ha un indefinit es calcula la seva renda, la seva esperança de vida i es fa una estimació del que se li pot donar. "Imagina't que tens una senyora gran, amb contracte indefinit, en un quart pis sense ascensor", posa com a exemple. "Aquí saps que pots negociar i oferir-li alguna cosa perquè marxii". L'inversor xifra entre 2.000 i 15.000 euros el preu que costa treure a algú de la seva llar, en funció de les variables esmentades.

Quan hi ha un bloc de pisos en venda, una mateixa pregunta circula entre els inversors: "Té okupes amb 'K' o amb 'C'?". Els okupes amb 'K' no agraden. "Són molt difícils de treure dels pisos i tenen un component ideològic". Una altra cosa són els Ocupes amb 'C'. Aquests sempre tenen un preu per anar-se, normalment una quantitat molt superior a la qual es paga a les famílies que resideixen legalment al seu domicili. "Pensa que una vegada els ocupes porten 48 hores en el pis, necessites un procés judicial per treure'ls", assenyala l'agent immobiliari. "Això es vol evitar costi el que costi perquè impedeix fer la passada en pocs mesos". D'aquesta manera, s'han arribat a pagar fins a 30.000 euros per expulsar a ocupes dels edificis. Quan els diners no és suficient, recorren a empreses especialitzades com Desokupa, que mitjançant la coacció dels seus treballadors aconsegueix buidar el pis en un màxim de 72 hores.
L'entrevistat descriu fins i tot a parelles que es dediquen a ocupar pisos a canvi de diners de les immobiliàries, només perquè el valor total del bloc baixi de preu abans que l'inversor ho compri. "Quan hi ha ocupes baixa molt el valor d'un bloc, així que en ocasions se li paga a una família perquè ocupi un pis", prossegueix. "Una vegada l'inversor ha comprat el bloc, els abona la segona part de la quantitat pactada i els ocupes abandonen el lloc". L'Ajuntament té localitzades 869 habitatges ocupats a Barcelona, però admet que podrien ser moltes més.

"La cosa està molt calenta", explica l'inversor, que ha comprat diversos blocs sencers a la ciutat. "Cada setmana m'ofereixen dos o tres edificis diferents en el Raval". A pesar que les pràctiques especulatives s'estenen per tota la ciutat, el barri del Raval és el favorit dels especuladors. La majoria d'edificis està en molt mal estat, els seus ocupants tenen pocs ingressos i la seva proximitat al centre ho fa molt atractiu per llogar a estrangers. El dimarts passat, una comunitat de veïns d'aquest barri va presentar una denúncia per mobbing immobiliari contra Mk Premium, una immobiliària especialitzada en passades. Aquesta immobiliària fins i tot va actualitzant al seu web el nombre de pisos que ha aconseguit buidar dels edificis que té en venda.

"Ara mateix es pot guanyar molts diners. Això sí, hi ha molta competència". L'inversor entrevistat descriu una lluita descarnada entre uns quants inversors per fer-se abans que ningú amb els edificis de la ciutat. "Les immobiliàries especialitzades en passades, com Second House o Mk Premium, tenen gent que revisa contínuament el registre de la propietat a la cerca d'edificis en mans d'un sol propietari", assegura.

A l'Ajuntament han percebut l'ona especulativa en la recaptación per plusvàlues immobiliàries. En 2016 el consistori va captar 175 milions en aquest concepte, el doble que en 2012. La quantitat està molt per sobre dels nivells anteriors a la crisi: en 2007 es van gravar gairebé 106 milions en plusvàlues immobiliàries a la capital catalana.
L'equip de Ada Colau tracta d'acabar, sense èxit, contra aquesta espiral especulativa. Segons fonts municipals, Colau anunciarà aquest dijous un front comú amb altres alcaldies de l'àrea metropolitana per demanar a la Generalitat més control sobre aquest tipus de compravendes. Se li exigirà al Govern que avisi als Ajuntaments quan es donin aquestes operacions perquè puguin exercir el dret de tempteig i adquirir els edificis per frenar l'escalada de preus. A més, l'equip municipal ha engegat un pla pilot de mesures "antigentrificación" en dos barris del centre i elabora un índex de preus amb la Generalitat. L'elaboració d'aquest índex pretén poder atorgar incentius als arrendadors que no superin els preus que figurin en ell. Des de l'Ajuntament reconeixen, no obstant això, que si no es canvia la llei no podran penalitzar als quals ignorin aquests preus de referència.

Li pregunto a l'inversor si no tem que el que succeeix a Barcelona sigui una bombolla. "Clar que ho és!", respon eufòric. "Jo ja m'he arruïnat tres vegades des de principis dels 90. Però ara és un d'aquests moments en els quals toca fer diners".


divendres, 2 de juny de 2017

CARLES CAPDEVILA I PLANDIURA


Tocat emocionalment per la seva mort, com tantes i tantes persones, he cregut oportú reproduir el contingut del seu recent "16 coses que he après aquest 2016".

Són només 16 entre milers de pensaments, opinions i reflexions que ens ha regalat en Carles Capdevila durant la seva vida i que donen la mesura de la seva admirable personalitat que recordaré sempre.


1.
Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2.
Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3.
Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4.
Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5.
Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6.
Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7.
Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8.
Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9.
Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10.
Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11.
Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12.
Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13.
Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14.
Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15.
Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16.

Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

dijous, 1 de juny de 2017

"QUE BONICS SÓN ELS ANUNCIS..."



La publicitat està plagada molt sovint de missatges falsos que tenen com a objectiu convèncer a qui la veu, l'escolta o la llegeix perquè comprin aquell producte o servei que anuncien.

Davant de determinats espots, penso que els autors de la campanya i els qui la paguen estan convençuts que el públic, o almenys la majoria del públic és mentalment dèbil, s'empassarà la "trola" i acabarà comprant.

Segurament l'invent els hi funciona perquè cada dia hi ha més publicitat enganyosa. No se'n lliura cap sector: alimentació, farmàcia, cosmètica, automoció, finances...

A part del text, les imatges i la música que embolcallen el missatge també tenen, sovint, delicte.
Per sort, s'han superat coses com l'anunci de la foto, que avui portarien als tribunals a la marca i a l'agència anunciadora.

Tot i això delicte hauria de ser, simplement, el fet de mentir a la gent per tal d'obtenir un lucre, altrament dit estafar.

I ara, tres minuts per somriure amb la Trinca:

diumenge, 28 de maig de 2017

DYLAN, BAEZ, JARA...i RAIMON





Avui em ve de gust recordar aquells anys on aquests cantautors ens provocaven a molts joves quan els escoltàvem la sensació que s'estava construint un món més pacífic, més solidari, més just, més amable. Gairebé mig segle més tard, la seva música i les seves lletres em segueixen captivant però amb l'ombra de què aquell món esperat encara no ha arribat i sembla que tardarà a fer-ho,

A continuació: Blowin' in the wind; Gracias a la Vida i Te recuerdo Amanda.


   



Després d'editat el post he escoltat una vegada més la versió en català que d'aquesta última cançó va fer Raimon. En el seu últim concert de comiat fet aquesta mateixa nit l'ha tornat a brodar i no vull deixar de inserir-la com homenatge a aquest gran artista i persona,

dijous, 18 de maig de 2017

COM ESTÀS?


Fa un temps que Carles Capdevila tot sovint m'acompanya a través dels seus escrits i de les conferències i xarrades que trobo a la xarxa. La seva manera d'enfocar qualsevol tema és, al meu parer, molt interessant. I en toca un munt de temes. Des dels petits detalls que tots vivim en el dia a dia fins a qüestions més transcendentals.

Avui m'he aturat a llegir aquest article que ell va publicar sota el títol "La pregunta més difícil". Quan qui la rep està passant un moment complicat, les seves paraules crec que expliquen molt bé el que pot sentir l'interpel·lat:


"COM ESTÀS? Ens ho deixem anar de forma rutinària, sense pensar-hi, sovint ni ens aturem per esperar resposta. Està previst que es resolgui amb un “Bé” automàtic, o com a molt un “Vaig fent”, buits de significat.

Però quan et passen coses, sobretot si no en tens control, que és com realment passen les coses quan passen, qualsevol “Com estàs?” passa a ser la pregunta més difícil. I també la més dura. Et col·loca davant del mirall, et forada, t’esclafa amb tot el pes de l’interrogant, et posa el cap i el cor a cent per hora mentre et quedes sense paraules, per excés o per defecte, de tant que diries i de tan poc que et veus amb cor de dir. O se’t fa un nus a la gola o se’t dispara l’atac d’incontinència. O totes dues coses alhora: esclar que xerraries, però la resposta és tan complexa que se t’ennuega, es fa bola.

L’autor de la pregunta moltes vegades ni s’ho imagina, tot el que desencadena. Sovint és el contrari, confia superar la trobada amb un tràmit senzill, educat, sense conseqüències, i ignora tota l’allau d’emocions que provocarà. Només qui ha patit una bona colla de “Com estàs?” dels que se’t claven com un ganivet sap que aquesta pregunteta d’aparença innocent és una arma blanca esmoladíssima, de les que tallen encara que no sigui la intenció del que l’ha desenfundat de sobte.

Tu ja t’ho preguntes, com estàs, no fas res més, i tens respostes aproximades, variables, depenen de factors interns i externs i de com t’ho agafes a cada minut. Però quan t’ho demana l’altre, allò agafa una dimensió diferent. És una crida a verbalitzar aquell “Com estàs?” en aquell precís moment, i la veu alta ho convertirà en més veritat. Allò quedarà dit, fixat ni que sigui només per un instant. Per això és una pregunta tan impertinent com necessària, tan dura com alliberadora, tan mortal com vital".


Post dedicat a Carles Capdevila.

dijous, 11 de maig de 2017

NOMS PROPIS PER RECORDAR: ORIOL MITJÀ


Sense gairebé voler-ho s'enganxen a la nostra memòria noms de personatges "populars "que sovint no tenen més mèrit que haver sortit als mitjans de comunicació per qüestions sense cap o amb molt poc valor o transcendència.

En canvi, sentim un nom com el d'aquest jove metge extraordinari que des de fa uns anys està desenvolupant la seva feina d'investigació i de guarició lluny de casa seva, a un lloc on els ciutadans del primer món apenes sabem situar en el mapa i que, per descomptat no sentim, en general, empatia per la gent que hi viu, i no en sabem quasi res.

Vaig veure per televisió i per casualitat l'entrevista que li han fet fa poc. Realment em va impressionar  el que fa i el que explica. Espero que el seu nom no s'esborri del meu cap i desplaci altres dades de personatges que hi han entrat sense permís.

Si voleu veure l'entrevista, aquí teniu el Clik

divendres, 5 de maig de 2017

LES CANÇONS DE JOAN BAPTISTA HUMET


Avui m'ha vingut al cap, no sé pas perquè, la cançó "Solo soy un ser humano" i de tant en tant va ressonant dintre el meu cap.

Joan Baptista Humet (1950-2008) va crear una sèrie de cançons que van captivar molta gent. "Clara", "Gemma", "Hay que vivir", "Que no soy yo"... A pesar del temps que ha passat des de la seva publicació, les recordo molt bé i m'agrada fer-ho.

En penjo una de les més representatives de la seva personalitat :"Que no soy yo" per si us ve de gust acompanyar-la:

 

dissabte, 29 d’abril de 2017

MÉS QUE INJUSTÍCIA


(Foto d'una foto exposada fa un temps al Caixa Fòrum de Barcelona)

Uns diuen "pobrets", altres miren cap a un altre costat, altres donen una almoina a una organització que els hi dedica temps i mitjans; altres els acullen o adopten oferint-los amor i qualitat de vida, però una solució global per evitar que les criatures que neixen en països o famílies pobres pateixin carències, violència, abandó, manca d'educació, de sanitat i del necessari caliu dels que els envolten encara no hi és.

Per descomptat tota la gratitud als que particularment fan alguna cosa pels infants; sobretot pels qui han adoptat criatures del tercer món i també a UNICEF, MANS UNIDES, CÀRITAS, INTERMÓN-OXFAM, METGES SENSE FRONTERES,FUNDACIÓ VICENTE FERRER, etc. que treballen per millorar la situació dels més desfavorits, però el conjunt dels ciutadans, sense excepció, tindríem que exigir als governants que gestionen els nostres diners que, obligatòriament, s'organitzés en cada barri, poble, ciutat, país i continent la manera de garantir als innocents del món deixats de la mà de déu, una vida digne i plena. Mentre no ho fem no mereixem el títol de "societat civilitzada" en el sentit moral de l'expressió