Etiquetes

divendres, 18 d’agost del 2017

LA RAMBLA


Encara trasbalsat pels tràgics fets d'ahir i en mig de la barreja dels propis sentiments i  les paraules i imatges que inunden els mitjans de comunicació, m'ha vingut al cap el poema que Josep Maria de Sagarra va dedicar a la Rambla de les Flors. Un poema que jo he escoltat des de petit dotzenes de vegades de llavis de la meva mare que el feia viu i vibrant.

Pels que hem nascut a tocar de la Rambla i l'hem passejat milers de vegades i l'hem estimat i hem vist com es transformava amb els anys per bé i per mal, el d'ahir ho sentim com si hagués passat en un dels espais més volguts de casa nostra.

"Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia...
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,
Amb tot aquest cabell pansit i blanc,
Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,
Tremolant, amb un pom dins la mà,
Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar.
I Xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
Fidel a a la parada de les roses,
Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui
A temptar-me, ni em pot commoure el pit,
Per molta simpatia que li tingui
Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
I vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
Si sóc tant de la Rambla de les Flors!

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Que bonic es aquest monòleg de l'obra de Sagarra...

Carme Rosanas ha dit...

És preciós... i commou sempre als qui estimem Barcelona, però avui més.

Ramon ha dit...

JÚLIA I CARME: A més de records entranyables, les paraules de l'Antònia, la florista em porten al costat de la mare, a la Rambla, a l'escenari de la meva infantesa, juventut i maduresa...