Contemplar al meu nét jugant al futbol, en aquests moments, em produeix una gran satisfacció veient com gaudeix, l'energia que gasta i, sobretot, el fair play que hi ha en els partits de competició en els que juga. Aprenent a guanyar i a perdre en un ambient de respecte entre tots els jugadors, els entrenadors i els familiars que van a veure'ls.
Em pregunto perquè no ha de ser sempre així. Ara, l'Albert només té 8 anys, però... quan de vegades veig o sento en els mitjans els espectacles lamentables que es produeixen sovint en partits de nanos més grans on hi ha insults i batusses, em preocupo i em pregunto com és possible que com a societat no siguem capaços d'evitar-ho.
2 comentaris:
Ahhhhhhh... Aquí està el misteri!. Com el públic d'un acte esportiu i noble es comporta com a brètols, quina transfiguració es produeix, com es genera tanta violència!. Jo tampoc ho entenc encara que ho he viscut personalment de prop i sempre m'ha semblat mentida que pugui passar. Quin mal exemple que donem als que venen darrere!
L'última que he tingut notícia crec que va ser ahir a Sevilla una batalla campal entre els afeccionats dels dos clubs de futbol de la ciutat. Vergonyós.
JOSEP LLUÍS: Psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs tenen les seves teoriesn per explicar aquestes actituts. En qualsevol cas, "vergonyós" és l'adjectiu que millor les defineix. La vergonya, però, també ha desaparegut entre aquesta mena de personatges violents.
Publica un comentari a l'entrada